En el comerç tradicional, la confiança es basa en la mesura. Quan un vehicle s'atura a una estació de servei, el client assumeix que el volum de combustible carregat és exactament el que marca el display, perquè aquella bomba està segellada i verificada periòdment per un oficina mètrica. El mateix ocorre amb els comptadors elèctrics o les bàscules de comerç, que porten el marcatge CE i controls metrològics suplementaris. Aquesta infraestructura de certificació, regulada a Europa per la directiva sobre els instruments de mesura, garanteix que la leialtat de les transaccions comercials no depengui exclusivament de la bona voluntat del venedor.

No obstant això, en el pas cap a la digitalització avançada, s'ha instal·lat una nova unitat de mesura que escapa a qualsevol control extern: el token. Aquesta és la moneda amb la qual actualment les empreses i les administracions públiques paguen l'ús de la intel·ligència artificial generativa. A diferència de la benzina o l'electricitat, el token no té una definició universal ni un organisme independent que en certifiqui el comptatge.

La fragilitat del comptador digital

El problema fonamental resideix en que el token és definit, produït, comptat i facturat pel mateix proveïdor que ofereix el servei. Aquesta concentració de funcions crea un escenari on qui paga no disposa d'algun mode independent per verificar si el consum facturat correspon exactament a la càrrega de treball processada. En termes econòmics, estem davant d'un instrument de mesura on el venedor té un interès estructural que el comptatge inclini la balança a favor seu.

Per a un emprenedor o un director financer, això converteix la gestió del pressupost en IA en un exercici fragil. Mentre que en altres serveis de cloud computing es poden monitoritzar instàncies o hores de processament amb eines de telemetria relativament estàndard, els tokens varien dràsticament entre un model i un altre. Un token no representa una paraula, ni una frase, ni una unitat de dades fixa, sinó una fragmentació del text que cada empresa de tecnologia defineix segons la seva pròpia arquitectura de tokenització.

Per què és tan difícil comparar ofertes?

La manca d'estàndards independents fa que la comparació entre diferents proveïdors de LLM (Large Language Models) sigui gairebé impossible des d'una perspectiva purament comptable. Si una empresa vol migrar la seva operació d'un model a un altre per optimitzar costos, no pot basar-se en una unitat de mesura comuna. El que un proveïdor defineix com a token pot diferir en volum i valor d'un altre, fent que el cost per resultat sigui una variable oculta.

Aquesta opacitat es torna crítica quan parlem de contractacions públiques. Les administracions, que han de gestionar fons públics amb rigor i transparència, es troben pagant serveis basats en una unitat que no pot ser auditada externament. La dependència d'una telemetria proporcionada pel mateix venedor elimina la possibilitat de realitzar una verificació creuada, un requisit bàsic en qualsevol procés de compravenda de serveis d'infraestructura a gran escala.

L'impacta en la previsibilitat financera

Per a les empreses que integren l'IA en els seus processos de negoci, la variabilitat del token introdueix un risc financer significatiu. La despesa no és fixa ni depèn directament d'un resultat tangible, sinó de la manera com el model processa la informació. Això significa que un canvi en l'algoritme de tokenització del proveïdor, realitzat sense avisar l'usuari, podria augmentar els costos operatius sense que hagi augmentat la demanda del servei.

Aquest fenomen és el que alguns experts defineixen com el chilo variable de la IA. En l'economia industrial, comprar un producte per quilograms implica una mesura estàndard. En l'economia de la IA, el quilogram canvia de pes segons qui el pesi i quin dia ho faci, deixant l'empresa en una posició de vulnerabilitat davant la facturació final.

La necessitat de telemetria verificable

Per solucionar aquesta asimetria, seria necessari moure's cap a un model de mesura basat en resultats o, almenys, en unitats verificables. La indústria necessita instruments de telemetria neutres que permetin a l'empresa saber exactament quanta computació s'ha consumit, independentment de com el proveïdor decideixi fragmentar els tokens. Sense una certificació metrològica digital, la IA continuarà sent un servei on la confiança es deposita cegament en el proveïdor.

La correcteixa de l'intercanvi comercial no pot basar-se només en la paraula de qui ven, especialment quan el venedor és també l'únic que controla el comptador.

La transició cap a una IA industrialitzada requereix que el cost deixi de ser una variable opaca. L'establiment de normes internacionals per a la mesura del processament de dades permetria que les empreses poguessin planificar els seus costos amb la mateixa precisió amb la qual planifiquen el consum elèctric de la seva planta de producció.

Implicacions per a l'ecosistema empresarial de Catalunya i Espanya

Per a les empreses catalanes, especialment en el vibrant ecosistema tecnològic de Barcelona, aquest debat és crucial. Catalunya concentra un volum important de startups i centres de innovació que estan integrant la IA en la seva cadena de valor. La dependència de proveïdors externs per a la gestió dels tokens pot crear un coll d'estrangulament financer si no s'implementen estratègies de control internes.

En el context espanyol, l'aplicació de l'AI Act de la Unió Europea podria obrir la porta a una major transparència. Tot i que la normativa se centra principalment en la gestió del risc i l'ètica, la demanda de transparència en els sistemes d'IA podria acabar incloent la transparència en els costos i la mesura del consum. Les empreses locals, que sovint tenen una estructura de costos més ajustada que els gegants nord-americans, han de ser conscients que el cost de l'IA no és nomes el preu per token, sinó la incertesa que aquest model de facturació comporta.

L'ecosistema d'empreses a Catalunya, amb una forta base industrial i de serveis, ha de començar a exigir mecanismes de verificació. Si volem que la IA sigui un motor de productivitat real i no un centre de costos imprevisibles, és imprescindible que la indústria local impulse l'adopció de estàndards de mesura oberts. Només així es podrà garantir que la transformació digital no es tradueixi en una pèrdua de control sobre la viabilitat econòmica dels projectes d'innovació.

Preguntes freqüents

Fonts: Agendadigitale ·